Lluita contra la pobresa, lluita contra els pobres

La terminologia militar és freqüent a l’hora de qualificar, descriure o designar determinades accions polítiques —sense anar més lluny, cal recordar la lluita contra la pandèmia—. D’acord amb això, tot sovint, ens trobem amb l’expressió ‘lluita contra la pobresa’, que, d’entrada, sona a compromís sòlid en relació amb la supressió de les situacions d’exclusió, vulnerabilitat i desemparament en la nostra societat. Tanmateix, aquest llenguatge militar no és del tot innocu i permet desplaçaments que, efectivament, comporten no només una militarització del llenguatge, sinó també de les polítiques.

A la Ciutat Universitària de Rio de Janeiro, m’assabento que, a no massa distància, es produeix una intervenció militar en el complex de favelas de Maré. Amb naturalitat, aquí utilitzen el concepte de favela pacificada, o sigui, aquella en què la intervenció policial ha aconseguit suprimir el domini del crim organitzat, i la distingeixen de la que no ho està, és a dir, allà on l’autoritat de l’Estat no és efectivament reconeguda. Des d’aquest punt de vista, la intervenció, amb morts pel mig, es llegeix com una mitjà per recuperar el control sobre el territori.

Tanmateix, les favelas no pacificades no només són un cau per al crim organitzat, sinó que també són una manifestació de les profundes desigualtats de la societat brasilera. En aquest context, la lluita contra la pobresa esdevé més aviat una lluita contra els pobres d’acord amb una concepció militaritzada de l’acció política. Atès que Brasil és un laboratori de la política contemporània, la temptació bolsonarista pot estar a tocar en una política europea que va gravitant cada vegada amb major acceleració cap a la temptació securitista.