Diari Més

Opinió

Jordi Jaria-Manzano

Professor de Dret Constitucional

Esport, política i construcció nacional

Creat:

Actualitzat:

Miro de nou la primera part de la meravellosa pel·lícula de Leni Riefenstahl sobre els Jocs Olímpics de Berlín. Poques vegades resta tan transparent la vinculació entre la política i l’esport, des dels plànols inicials, que remeten a l’origen de la civilització europea, fins a les escenes de la cerimònia de clausura, amb les banderes onejant. 

De fet, l’esport és, fonamentalment política. És política dels símbols i dels sentiments, capaç de generar processos emocionals d’identificació col·lectiva, com va saber veure Mandela en el Mundial de Rugby de 1995. A casa nostra, no és diferent. La mateixa idea de ‘més que un club’ associada al FC Barcelona n’és la mostra més clara. Tanmateix, aquesta funcionalitat política del Barça va en una direcció contraintuïtiva. 

En realitat, el club funciona més aviat com a ancoratge sentimental a Espanya, generant referents que reforcen els vincles que hi manté Catalunya. La rivalitat amb el Madrid n’és el cas paradigmàtic: els blaugrana juguen com a contrapoder, no pas com a alternativa, i així reforcen l’statu quo; com la divine gauche progre en relació amb l’aparell de l’Estat.

La destrucció del ric ecosistema d’entitats esportives del país en benefici del barcelonisme, que és tan evident en el futbol, fa inviable un projecte esportiu nacional a Catalunya —la comparació amb el País Basc és lacerant—. Mentrestant, tot l’aparell mediàtic del país alimenta la ficció del Barça com a element de construcció nacional. En realitat, no és tant una ficció com un error de perspectiva: serveix, efectivament, a la construcció nacional d’Espanya.

tracking