Ei, taxi!

Un dissabte al vespre qualsevol a Castellvell, àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Normalment, en els entorns metropolitans, és aconsellable utilitzar el transport públic en lloc del vehicle privat. Normalment. Mirem d’arribar de Castellvell a Tarragona. La nostra xarxa de trens és limitada i disfuncional —el tren lleuger de proximitat és una utopia a casa nostra, mentre qualsevol ciutat mitjana alemanya o suïssa compta amb una xarxa de tramvia eficaç, quan no amb metro o rodalies—. Els busos arriben on arriben i tenen la freqüència que tenen...

Així doncs, s’imposa l’ús del taxi. Després d’una llarga espera, potser una hora o encara més a partir de la trucada al servei, el taxi encara no ha aparegut. Finalment, cal tirar del cotxe d’algú altre per fer el trajecte. El taxi, doncs, tampoc no soluciona els forats que genera la resta de la xarxa de transport públic. És Castellvell. Podria ser un altre lloc. Moure’s en transport públic al Camp de Tarragona és en molts trajectes difícil, quan no impossible. Naturalment, això estimula l’ús del vehicle privat i acaba contribuint a la saturació de les vies de comunicació de l’àrea.

Qualsevol idea metropolitana sense una xarxa de transport públic eficient està destinada a fracassar. Malauradament, els estímuls per posar-hi remei són pocs. Els dirigents responen a les respectives dinàmiques locals, on es recullen els vots, i és difícil que prioritzin qüestions que no tenen una repercussió electoral directa. Per això, en acabat, la realitat metropolitana del Camp de Tarragona resta embrionària. El transport públic n’és l’exemple més significatiu.