Deixar de viure-ho per explicar-ho

L’Àliga de Tarragona és a punt de baixar les escales de la Catedral tornant de la professó. Des del carrer de les Escrivanies Velles es veu una estesa de pantalles que ho enregistren. L’expressió tòpica seria que capturen el moment, però, en realitat, ho fan? 

Concentrats en l’enregistrament, aquells que capten la imatge de la bèstia, de fet, deixen de viure l’instant en benefici de la fixació de la imatge per explicar-lo. Potser hi haurà qui, senzillament, la conservarà, però, ben probablement, la majoria ho fan amb l’expectativa de difondre-ho a les xarxes socials.

En el món interconnectat que generen les tecnologies de la informació i la comunicació, l’experiència cada vegada ho és menys per esdevenir un relat o una imatge. La fotografia en el passat, quan, a més, no es podia saber fins al revelat que hi sortiria exactament, era, sobretot, un exercici de memòria, la preservació d’un record que es recuperava més tard en el marc d’un cert exercici introspectiu sobre la vida pròpia. 

Ara mateix, però, capturar una imatge és, sobretot, el preludi de l’autoexhibició. Ho fem per difondre-ho ràpidament, menys per refer el nostre jo íntim que per construir el nostre jo social, aquell que ensenyem a les xarxes i que ens esclavitza cada vegada més, fins privar-nos d’allò que fem en benefici d’allò que volem explicar. 

Deixem de ser nosaltres per concentrar-nos en el personatge que volem interpretar. No és estrany que, en les profunditats, es vagi fent un buit que va covant una angoixa solitària que, en un moment o altre, acaba aflorant. Pel camí, ens anem perdent a nosaltres mateixos.