Opinió
Anticossos
La correcció política, que, en moltes ocasions, és més aversió al reconeixement del conflicte que veritable respecte per les minories, s’ha convertit arreu d’Occident en un factor determinant de disciplina del debat públic. En el nostre país, aquesta tendència es veure reforçada per la construcció d’un relat col·lectiu pretesament sense arestes en el context del tardofranquisme i les conseqüències de l’octubre del 2017, amb la idea implícita de què no va sortir bé perquè no hi havia prou gent al darrere.
De tot plegat, en resulta l’exclusió cada vegada més àmplia ja no només de termes, sinó també de temes sencers del debat públic amb la idea de no molestar, no ofendre, no excloure. Així, identitat o nació o llengua esdevenen camps de reflexió sospitosos, perquè, d’acord amb una terminologia que va fent fortuna, generen anticossos.
D’aquesta manera, per exemple, tendim a evitar l’expressió ‘Països Catalans’ perquè és ofensiva o desagradable per a alguns (potser molts). En resulta no pas una actitud més respectuosa o tolerant, sinó donar per bo el resultat de la batalla de València, quan la dreta espanyolista valenciana va imposar un relat que avui, amb la nostra timidesa, validem.
Perdem així un llençol a cada bugada, com un que, per evitar de molestar amb el color de les parets d’una casa, acaba tirant-la a terra. La política (del grec ‘polis’) es basa en la ciutadania (del llatí ‘civitas’). Sense comunitat ni debat públic no hi ha política possible. Quan renunciem a una cosa i a l’altra no és per culminar un projecte cosmopolita i integrador, sinó per entrar en una altra casa havent destruït la nostra.