Desamparament

La Mare de Déu dels Desamparats és la patrona de la ciutat de València. Tot i que la imatge no es troba a la Catedral de la ciutat, la cerimònia religiosa que s’ha dut a terme aquesta setmana en memòria de les víctimes dels aiguats de final d’octubre va incloure el cant de l’himne de coronació de la Mare de Déu, una peça musical de gran significació per a la població local.

L’himne inclou el versicle ‘El teu empar espera qui en devoció t’implora’, unes paraules que remeten a la sensació d’una bona part de la població afectada per la barrancada a la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol i l’Horta Sud.

Efectivament, tot i que ahir la situació de les víctimes va tornar a l’actualitat amb motiu de l’acte religiós esmentat, el cert és que la immediatesa que ens consumeix ha anat diluint l’atenció de l’opinió pública en unes persones que, en molts casos, continuen en una situació precària. 

El desemparament que han viscut i que, en certa manera, encara viuen ens remet a un escenari en què es combinen un esdeveniment catastròfic —en el procés de transformació planetària és previsible que tendeixin a incrementar-se—, la manca de prevenció i una gestió erràtica, quan no directament incompetent, per causa d’una selecció dels responsables cada vegada menys afinada, llastada per les dinàmiques partidistes i la polarització del debat públic.

Ha estat una barrancada a la rambla del Poio, però podria haver estat el Francolí. De fet, ja vam tenir una riuada remarcable fa cinc anys. Si bé no podem evitar l’aparició d’aquests fenòmens meteorològics extrems, sí que cal demanar-se si fem prou en la prevenció i gestió de les emergències que provoquen o, senzillament, esperem en va un emparament que no hi serà quan caldrà.