A cinc anys de la pandèmia

Avui fa cinc anys les autoritats xineses van decretar el confinament de la població a la ciutat de Wuhan, la capital econòmica i cultural de la Xina central, amb més de deu milions d’habitants. Aquesta mesura constituïa una novetat en les mesures de salut pública que, de primeres, no va ser rebuda amb massa atenció a casa nostra. Menys de dos mesos després, el Govern espanyol declararia l’estat d’alarma i decretari, així mateix, el confinament general.

Durant uns mesos, es va perllongar la situació d’excepció i, encara que el confinament estricte es va anar relaxant, l’amenaça dels rebrots va acompanyar-nos durant prou temps. Aleshores, va semblar que experimentàvem una crisi que havia de transformar-ho tot i, enmig de la incertesa, afloraven reflexions sobre la necessitat de canviar la nostra forma de vida. 

D’una banda, la malaltia es podia vincular a l’activitat humana —la pèrdua de biodiversitat estimula la cerca de nous hostes per part dels gèrmens— i, per tant, ens feia demanar-nos sobre les conseqüències devastadores de l’economia capitalista global. D’altra banda, la pandèmia qüestionava l’organització de serveis públics essencials com la sanitat...

Però, han passat cinc anys i sembla que ens n’hem oblidat de tot. Potser recordem els morts, potser la nostra pròpia malaltia —si vam passar-la—, potser les anècdotes del confinament, però, com a societat, no sembla que haguem tret cap lliçó de la pandèmia. No hem canviat res substancial en l’economia ni hem avançat en una organització social més resilient. Cinc anys després, Trump torna a ser a la Casa Blanca. Tot un símbol del que hem après.