Caçar tions

Quan jo era petit els tions apareixien a casa exercint les seves facultats màgiques d’esperit selvàtic irredempt. A tot estirar, un dia, per casualitat, trescant camins del coll d’Alforja, dels Motllats o de la Febró, un tros de soca treia el cap altiu en un marge i reclamava el seu tron de rei del Nadal per sobre de boles lluents, pessebres i bàrbars avets. Un cop a casa, els tions eren tunejats amb ulls, boques, mantes i barretines, però la disfressa no feia oblidar que era un ésser primitiu, lliure i sobirà que podia fer el que li passés pels budells i tornar a perdre’s en la boscúria quan li rotés. Els tarragonins —com la resta de catalans, en aquest cas— som gent de bosc, o si més no un poble acorralat pel bosc contra la mar. I això feia que hi hagués un mínim respecte cap al déu antic de la tribu que el tió representa.

I dic feia, perquè ja no és ben bé així. Ara la canalla, pel pont de Santa Llúcia, aborda els boscos i ‘caça tions’, com si fossin pokémons. No se sap ben bé com, entre els matolls apareixen uns tions domesticats i humiliats, amb les cares pintades de blanc pallasso —en llenguatge políticament correcte seria un ‘tioface’— i uns somriures falsos i torbadors. Els nens estan contents, perquè per una vegada l’any podran practicar-los la ultraviolència que tant els agrada i que a l’escola ja no els deixen exercita entre ells. I a sobre, com més fort piquin, més premi tindran. Tot a costa de la dignitat del tió, que hem convertit en un esclau trist, a la nostra imatge.