Induráin, tinc la teva bici

I te l’he robat perquè et respecto. Tinc una memòria selectiva, i encara recordo molt bé quan l’any 1991, just abans de guanyar el teu primer Tour de França, el diari esportiu L’Équipe et va entrevistar. Tu els vas dir que t’importava un rave ser espanyol, perquè no tenies ‘fibra patriòtica’. Naturalment, el teu equip Banesto i totes les forces vives de l’Espanyassa preolímpica et van fer rectificar, i vas haver de dir —ves— que se t’havia malinterpretat. Però tu ja l’havies deixat anar, matxote. Després van venir els cinc Tours seguits, i l’imperi va mirar d’abduir-te. No ho va aconseguir del tot, a diferència d’altres llegendes hispàniques de l’esport com Don Rafael Nadal i Parera o Don Pau Gasol i Parera. Ets un tio ferm, Miquelot, i a tu no se’t doblega amb quincalla ni amb banderes. Ets tan dur que, sent un navarrès sexagenari, te’n vas al Marroc a córrer la Titan Desert. I ets tan valent que has vingut a entrenar-te a la nostra costa, on a les nits d’hivern hi ha la mateixa seguretat pública que als tumults de l’illa d’Haití. A Salou, la segona ciutat més feliç de Catalunya segons un estudi recent, hi ha tres policies patrullant de nit. Al costat, a la Pineda, ni t’explico. Vaig rebentar els vidres de cinc vehicles, però perquè me’n vaig cansar. M’hi hauria pogut passar tota la matinada. I quina alegria quan vaig descobrir la teva bici de més de 6.000 euros! Em vaig dir: «Sóc tan fan seu que no l’importarà que me l’endugui». Moltíssimes gràcies, Miguel. Espero que no te la trobis a wallapop.