Opinió
Prims i morts de gana
L’altre dia vaig veure una foto de Josep Maldonado esgarrapant canapès a Salou i em va agafar un atac de nostàlgia. El considero el GOAT, el millor polític tarragoní de tots els temps, i em va fer il·lusió que una dècada després d’haver deixat la política professional encara mantingui aquests reflexos prodigiosos a l’hora de pillar de les taules institucionals. Està més en forma que mai.
Abans, els polítics no enganyaven: sabies que podies confiar en un diputat golafre, posat que és més important compartir febleses que no pas virtuts amb qui ha de ser el teu representant parlamentari. Vam aprendre que no s’ha de votar ningú que digui que és millor que nosaltres. Perquè probablement és mentida i, si és veritat, és que sap com som de porucs, d’imperfectes, i se’ns tornarà un dèspota.
Avui, però, ja se m’ha destarotat tot el sistema de classificació. Junqueras va tornar de la presó més gordo, sí, però també més doctrinari i il·luminat. A Puigdemont, és sabut que l’amo del BonPreu li enviava camions plens de fuets i llangonisses cap a Waterloo i que ell, en una mostra encomiable de golafreria genuïna, no compartia mai la vianda amb ningú, perquè se sentia sol i ofegava les penes en llard de la plana de Vic.
Però tot ha estat tornar a Catalunya (Nord) i començar a emmagrir tristament. Les faccions se li han afilat, es veu més àgil i encomana aquell fals entusiasme d’haver perdut un parell de quilos, però només perquè t’has pesat al matí després de passar pel vàter. Hi ha un greix que no es perd mai, per molt de règim que facis. I per això, d’un temps ençà i una mica a contracor, només aposto per polítics prims i amb poca gana.