Catalunya Beach

Ara, des de Barcelona, per una barreja de mala consciència i ignorància, ens volen encolomar una falsa oposició entre la Catalunya urbana i la rural. Al Camp de Tarragona ja sabem que això no funciona així, i que la dialèctica empobridora i fagocitant s’articula entre la macrocefàlia metropolitana i la xarxa de ciutats mitjanes catalanes, on fins ara havia residit el dinamisme del país. 

Però a l’ombra d’aquestes tres Catalunyes diguem-ne clàssiques (la urbana barcelonina, la urbana perifèrica i la rural), les últimes dècades n’ha sorgit una quarta que té característiques econòmiques, socials i culturals pròpies. Diria inclús que ja té una identitat definida; no reconeguda, injustament subsidiària. És la Catalunya de platja, antigament pàtria de pescadors i ara una realitat nova marcada pel turisme en les coses bones (poques) i dolentes (la majoria). 

Servidor de vostès, reusenc renegat criat a Salou i que fa vint anys que viu a Cambrils, observa sovint que de vegades té més en comú amb un noble habitant de les viles marineres de Cunit, de Lloret o de Roses que amb cap altre lloc. A més, he desenvolupat una curiosa perversió del meu concepte de bellesa i necessito blocs d’apartaments escrostonats, vies del tren abandonades i platges sense sorra per sentir-me a casa. 

Per tot això, estic content d’haver trobat qui canti aquesta Catalunya de frontera amb la mar, que és la meva. Es diu OKDW, una veu prodigiosa de Cubelles, allà on comença o acaba la Costa Daurada, segons com t’ho miris. La seva poètica local es resumeix a la cançó ‘08880’: «Vida slow i ambient tropical, parlo del meu codi postal. A l’hivern ningú vindria al meu poble… el lloc del que menys n’espero, però més m’ha donat».