Tarraco Morta

Semblarà que ho trobo tot cagat i pixat, que no m’agrada res i que poso pegues per vici. I segurament és veritat. Però com que una de les coses que més por em fan és el cofoisme a què tendim de manera natural, vull deixar per escrit una alerta. L’edició d’enguany de Tarraco Viva ha tancat amb èxit indubtable, perquè ha sortit tot enraonadament bé. 

Tarraco Viva s’ha consolidat i ha trobat la fórmula per reeixir en un aspecte de gran dificultat, que és impedir que un festival de recreació històrica es folkloritzi i s’acabi ‘medievalitzant’, com aquests tristos carnavals que fan en algunes localitats per vendre fuets i sabons d’espígol. Em consta que ha estat sempre la gran preocupació del director Magí Seritjol, i és clar que s’ha aconseguit mantenir el to divulgatiu i el gruix cultural de l’esdeveniment, al mateix temps que s’ha sabut fer popular.

Compaginar les dues coses, com deia, no és fàcil. Així que barretada. Ara bé, tenir un producte excel·lent no és sinònim de saber-lo vendre bé. Els responsables han tret pit d’haver portat 25.000 visitants a conèixer la Tarragona romana patrimoni de la humanitat. És molta gent, però en dues setmanes no és res per tirar coets. 

Per exemple, una fira privada i sense gens d’interès com Nomad al Catllar, ha reunit 10.000 persones en dos dies. Tarraco Viva ha pecat sempre de falta d’ambició i d’infrafinançament municipal. I és una pena, perquè ara per ara és el millor que la ciutat pot oferir al món. Així que espero que algú es posi les piles, si no volem matar el festival per no deixar-lo créixer com es mereix.