Fot-li, cosí

Devia ser el primer o el segon any que es feia el ball parlat de ‘Vileros i Mariners’ a Cambrils. Era al parc del Pinaret, hi havia quatre gats i comptaven amb recursos més aviat precaris. Tot i la meva aversió natural a l’entusiasme, la combinació d’iniciativa civil, mala folla i intent de recuperació del llenguatge genuí em va produir un sentiment proper a l’emoció. Quan van passar la gorra hi vaig deixar tot el que duia a les butxaques, un bitllet de vint. 

Deu ser la meva màxima aportació històrica a la cultura popular. No existia cap tradició de ‘Dames i Vells’ cambrilenca, però si ho feien a Tarragona, a Reus o a Mont-roig ja em diràs per què cony no ho podíem fer naltros. L’adaptació local, una batalla dialèctica o, com dirien els moderns, un ‘beef’ o ‘roast’ folklòric entre els odis africans i irreconciliables del Cambrils de mar i el Cambrils de pagès assegurava l’èxit.

Que no s’ha fet esperar gaire. Diumenge, a la Torre del Llimó i en honor de la Mare de Déu del Camí, els esforçats satiristes amateurs van omplir tres sessions fins a la bandera. Els recursos ja no són tan precaris i la posada en escena ha fet un salt de qualitat increïble. Els actors van més sueltos i les pulles porques i procaces continuen sent el que fa més riure a la concurrència. 

Fins i tot es van atrevir a fer una versió —’cover’, pels moderns— de ‘Mar i Cel’. Això sí, ara a primera fila ja s’hi asseuen els regidors de l’Ajuntament. Són les coses que té l’èxit, que atrau els polítics com la merda a les mosques. I, és clar, ara que els tenen davant qualsevol amb una mica de suspicàcia podria dir que ja no reben tants mastegots. En tot cas, dono els vint euros per molt ben invertits.