El ritme d’una raça

No sé ben bé com, l’Spotify m’arrossega fins a la sardana ‘Tecla tarragonina’, composta per Jaume Torrents i Gutiérrez de Pando l’any 1965 i immortalitzada per Gaietà Renom, aquell tenor cristià, catalanista i activista que cantava als discos de pedra amb una prodigiosa veu impostada. Ara està evidentment oblidat, però no fa tant de temps encara se sentia pels celoberts de les cases barrejat amb les coples de Rocío Jurado i els boleros de Lucho Gatica. La lletra de la cançó és en si mateixa un article idoni per aquestes dates de festes majors, però em va sorprendre un començament diguem-ne pantarragoní: «El meu cant a Tarragona, Valls, el Pla, Falset i Reus; a Montblanc joiosa vila, amb Poblet i Santes Creus». Després de la pujada de categoria inesperada del Pla de Santa Maria entre l’skyline campestre, Renom apuja l’aposta èpica: «Braus marins dalt de les barques, al terròs la gent del Camp. Tot és ritme d’una raça que Déu exulta en un clam». Deunidó. Un cop clar el context geogràfic —només a un barceloní se li acudiria estendre el teclisme a tot el Camp, però què hi farem— continuem amb l’advocació mariana: «Tecla, ets catalana. Tecla del meu amor. Verge, la ben romana, lliura i flameja el cor». I per acabar ben amunt: «Tecla tarragonina, Tecla del riure franc. Canto amb dolça harmonia l’himne d’orgull triomfant. Viles de Tarragona, nobles d’història i sang!» A servidora de vostès, que ni sóc de Tarragona ni em sento concernit per les efusions populars de la fe, se m’inflama el pit de patriotisme i se m’humitegen els ulls només de transcriure-ho. I és que abans les emocions eren més simples. Visca la Tecla (i la Misericòrdia, de pas, que no se’ns enfadi ningú).