Celebrar el sant

Diumenge va ser el meu sant i em va felicitar molta gent, entre amics coneguts i indesitjables. Un considerable repunt estadístic de les felicitacions, que indica un clar canvi de tendència. Ha de ser això, perquè sóc una bèstia antisocial sense cap talent per respectar la correspondència de compliments i no felicito mai a ningú. Però encara que jo no m’hi compti, és evident que al món encara hi queden persones educades en les prerrogatives més bàsiques del civisme. Una de les quals sempre estat, en la nostra cultura, tenir una consideració per l’onomàstica dels nostres convilatans. Després de tota una vida d’obviar aquestes felicitacions rituals, és el moment de demanar perdó i rectificar. Com a atenuant, he de dir que vaig ser criat en un descregut ambient d’ateisme semimarxista i celebrar el sant no estava ben vist. A més a més, va coincidir amb el període de màxima puixança del colonialisme cultural americà —és a dir protestant, és a dir infidel—, que va promocionar el natalici per damunt de l’onomàstica. La celebració de l’aniversari (o ‘cumpleanys’ en català d’ara), és un error romàntic que només exalta l’individualisme i facilita l’aïllament dels exemplars de l’espècie. És exactament el que vol i fomenta el sistema capitalista. El festejament del sant, en canvi, és una celebració ètnica: s’hi celebren els noms de la tribu, el seu calendari tradicional, els vincles indissolubles amb els pobles i les ciutats del país. Celebrar el sant és un acte saníssim de patriotisme que enforteix el sòl pèlvic nacional. I pràctic: és més fàcil recordar com es diu algú que la seva atzarosa data de naixement, que no vol dir absolutament res. A partir d’ara em podeu felicitar el sant. Us ho agrairé de cor.