Mandales castellers

Estic aclaparat. M’he passat mitja hora veient fotos del concurs de castells de diumenge a Tarragona. N’he vist a les xarxes socials, als diaris digitals i també als impresos, com aquest exemplar del Diari Més que fullejo mig adormit a l’oficina de Correus mentre faig cua per recollir una altra notificació d’Hisenda. Tothom diu que són fotos espectaculars, que alimenten l’orgull dels catalans, un poble únic i escollit. Jo no sento cap emoció. I m’hi esforço, eh? Entenc la força de la festa, els assoliments estètics, el caràcter especial d’aquesta trobada semicompetitiva i l’esclat acolorit de joia dels concursants. Si abandono l’esfera de l’empatia tribal i ho elevo a la dimensió del pensament la cosa també funciona: és una tradició sudista elevada a imatgeria nacional, propaga valors solidaris no del tot ensucrats, la parafernàlia pijoprogre hi és al·lèrgica i és tan difícil d’entendre com un partit de beisbol per a un no-americà. Tot elements ideals perquè els castells m’agradin. 

Tot és molt bonic, sí senyor, però al cap de mitja hora de veure fotos de castells me’n canso i només veig un catàleg avorrit de mandales, fets amb la sorra de colors de les colles del país. Deu ser això. Un mandala mostra el camí a través de tres cercles de reflexió, saviesa i compassió. I, com els castells, tan sols adquireixen sentit ple quan són destruïts. Un mandala que fa llenya demostra que tot és mutable i transitori. Potser és que no tinc prou fe i estic en un cercle de meditació primigeni. Però mentrestant, mentre no arribi a la comunió espiritual i al nirvana casteller, demano que es respectin els sentiments dels catalans que no som del Barça i dels camptarragonins a qui els castells no ens diuen res. Ommm.