Les bondats d’humiliar-se

M’hi he resistit gairebé tres setmanes, però finalment, la setmana passada, vaig anar a Barcelona en tren. En tenia necessitat? Sí i no. Ja he deixat dit a tothom que fins que el túnel de Roda de Berà no s’acabi al cap-i-casal no m’hi esperin. Però la feina del cronista (més ben dit l’absència de feina) és punyetera i de vegades una reunió inesperada o un besamans inevitable en aquest teatre de comercials de nosaltres mateixos en què ens hem convertit els periodistes. Vaig anar preparat a l’expedició: vaig prendre una carmanyola amb una truita de pèsols, una bosseta d’avellanes i un litre i mig d’aigua. Pel que he sentit de les experiències d’altres usuaris vaig tenir sort. Entre anar i tornar no vaig estar més de cinc hores de trajecte. Però molt entretingudes. Primer vaig anar a Cambrils, però allà resulta que només surten autobusos cada dues hores. Vaig preguntar si podia agafar l’Avant directe amb l’abonament de Mitja Distància. Em van dir que només fins a l’estació Camp de Tarragona, sense saber respondre què havia de fer un cop allà. Encabat vaig agafar el meu cotxe particular i contaminant fins a Vila-seca i em van portar en bus —anava sol— fins a Sant Vicenç de Calders, que s’ha convertit en un extraordinari no-lloc, ple de gent perduda com un Purgatori de fireta. Al cap de mitja hora un tren em va dur fins a Sants. De tornada va ser més divertit, perquè ens van posar en files i classificar per colors segons el nostre destí. No he estat mai tan pròxim a la sensació dels refugiats en camps de concentració. Una gran experiència, recomanable. De les millors humiliacions a què m’he sotmès mai voluntàriament, que en són unes quantes.