L’aigua de sota

Estem molt pendents de l’aigua que ens cau del cel, però potser menys de la que ens corre per sota. La setmana passada ens fixàvem en els mapes de risc per inundacions, i ara ens en mirarem un altre que s’acaba de publicar. «Mapes, mapes, mapes!», com deia aquell famós periodista badaloní i mamporrero del sistema. 

L’Agència Europea del Medi Ambient ja fa temps que avisa: l’aigua subterrània és la font del 65% de l’aigua per beure i el 25% de l’aigua de reg, és un recurs finit i que s’ha de protegir de la contaminació i la sobreexplotació. De fet, la UE tenia fins al 2015 per garantir que els aqüífers europeus estiguessin en bon estat i es va autoconcedir una pròrroga fins al 2027. Avui ja sap que no complirà. 

Un dels problemes grossos és que els països no proporcionen informació fiable, perquè no els caiguin sancions, així que el projecte Under the Surface s’ha dedicat a recollir dades independents del veritable estat de les aigües freàtiques. Els resultats són esfereïdors: els estats membres, els que no s’amaguen, reconeixen que el 27% de la superfície dels aqüífers està en mal estat. I en augment. 

A Espanya, la xifra puja fins al 44%, i el problema és especialment greu al Camp de Tarragona. Per exemple, el nostre aqüífer més extens, el del Baix Camp amb 347 km², presenta tots els defectes possibles: contaminació per nutrients i residus per sobre del límit legal, contaminació química per pesticides, metalls i hidrocarburs, alteracions en el flux per infiltració salina del mar i, al damunt, un mal estat quantitatiu. És a dir, poca aigua i dolenta. Heu sentit algú amb més o menys poder executiu preocupat per arreglar-ho? Jo no.