Portar-se l’oli

Avui, classe de llengua. Segons la paremiologia catalana un individu que es porta l’oli és un ésser altiu, arrogant, refotut, murri o massa espavilat. Són sinònims d’aquesta entranyable expressió ‘anar a la seva’, ‘no tenir escrúpols’, ‘ser un estarrabaldat’, ‘ser capaç de fer-ne de totes menes’ o ‘ser més puta que bonic’. 

En la versió catanyola, que potser serà més entenedora per als interessats, ho podríem traduir com ser ‘un tio de cuidadu’. No sé si m’hauria passat mai pel cap aplicar-ho al Molt Honorable president de la Generalitat Salvador Illa, però des del seu desafortunat acte de promoció de l’oli de Jaén a Catalunya podem constatar, gairebé literalment, que és un senyor que es porta l’oli. 

Ja se l’ha criticat obertament per aquesta ofensa incomprensible als productors d’oli del país que, en teoria, haurien de ser els únics dignes de la intervenció directa de la màxima autoritat nacional, però és que no me’n sé avenir. Els afectes i propagandistes del règim han corregut a titllar-ho de mera relliscada, però és més que això. 

Recordem que de les sis DOP d’oli català, cinc es troben al nostre Sud, i que és un sector, com tot l’agrícola, en crisi permanent. Què cony has de tenir al magí, quina mena de mentalitat colonial et guia per pensar que donar suport a una competència situada a mil quilòmetres pot ser ben rebut entre els ciutadans que hauries de representar? 

Quin sentit institucional, econòmic o ecològic —en un temps que tenim la reivindicació de la proximitat fins i tot a la sopa— tens, Presidentilla? Molts vam pensar, perquè així ens ho vas assegurar, que encara que vinguessis a desnacionalitzar el Govern series un bon gestor. Però també estàvem equivocats.