Tàrracus Vibes

Què deu fer Tàrracus? M’ho pregunto cada any quan arriben aquestes dates assenyalades, s’encenen els llums de Nadal de les nostres ciutats i em permeto certs accessos de sentimentalitat nostàlgica. M’obligo a tenir pensaments empàtics amb companys de feina, amics, parents o senzillament passavolants que han passat amb més pena o més glòria per la meva vida i hi han deixat una mica d’empremta. 

Ja que l’adopció del Halloween o la desnacionalització de les nostres festes nadalenques és un fet, crec que també és el moment de donar carta de naturalesa a una celebració americana preciosa com és Acció de Gràcies. I, en la meva llista anual d’agraïment, Tàrracus sempre hi té un lloc destacat. Aquell groc cirròtic, aquelles faccions desencaixades, aquells ulls que segons com ens feien pensar en un atac de pànic, en un trastorn bipolar o en una addicció al fentanil. 

Cap tarragoní com ell —bé, potser amb l’excepció del secretari del Govern Javier Villamayor, l’altre personatge dels Jocs Mediterranis que perdurarà— ens ha representat millor i ha deixat clar a la resta del món que aquí al nostre Sud la frontera entre el triomf i el fracàs és difusa. Que es poden fer les coses malament perquè les coses mal fetes també són boniques. 

És una llàstima que hàgim malbaratat tant de capital simbòlic regional, amb el que costa d’establir, i que Tàrracus hagi desaparegut de la nostra vida quotidiana, que no dels nostres cors. Bé, almenys això pensava fins divendres passat, quan es va presentar la nova mascota del Barça. Un gat salvatge que vol ser «símbol de l’esperit d’integració» (sic) del barcelonisme i que és d’un color groc molt familiar. Sé que ets allà dins, amic, i em fa feliç veure com has trobat el teu camí.