Pessebre esventat

Fa més de vint-i-cinc anys que se celebra, i en aquesta edició les xifres de visitants apunten a rècord. Entre les sessions del divendres i el dissabte passat gairebé tres mil persones van passar pel Pessebre dels Estels de Castelló, un llogaret recuperat pels veïns de Vandellòs perquè molts d’ells hi tenen els orígens familiars. 

I això que el dissabte el tinglado es va haver de suspendre perquè la ventada inhòspita va fer impossible continuar amb el passi. Se’n faran dos més el cap de setmana vinent. No és un pessebre vivent usual, esclar. En un racó d’una placeta s’hi escenifica un Naixement i penjat dalt d’una penya abans hi havia un xiquet fent d’àngel anunciador. 

Però era un paper compromès, fred i avorrit, i ara hi han posat un ninot. Tant se val; la gràcia del pessebre és que costa d’arribar-hi, que és lluny en l’espai i en el temps, i que s’ha centrat a recuperar de manera didàctica oficis d’abans. 

I això agrada molt, sobretot perquè qui es disfressa de carboner, de matalasser o d’herbolari encara havia vist fer aquestes feines a casa. És un punt d’autenticitat que impedeix que l’esdeveniment caigui en el folklorisme. 

Jo enguany vaig quedar impressionat per un senyor que es diu Damià i es va posar una fonda dita del Blinco. Mentre la gent passejava, ell cuinava un pataco amb carabassons, ganyims i arengades, i damunt de la cassola, per aprofitar el caliu, hi tenia penjats dos conills espellats. 

«Els fumaré dos dies i encabat els faré en escabetx», em va dir. Acollonant. Coses que només poden passar a la nostra frontera sud, una mica oblidada. Com diu Santi Nomen, president de l’Associació Masia de Castelló, és el pessebre del Camp de Tarragona. Tot i que molta gent encara no ho sàpiga.