Una il·lusió

L’altre dia, a taula, en família, algú va preguntar què esperàvem de l’any nou i em va mig sorprendre agradablement que tothom, amb més o menys dosi de desmenjamenta, conservés les il·lusions bàsiques —cadascú la seva— intactes. No som massa més que aquestes il·lusions i no hi ha caràcter que aguanti el moment que, no se sap mai gaire bé per què, s’enfonsen. Jo no vaig saber què dir, més enllà de constatar que amb els anys l’ambició es lamina i, sense ombra de cinisme, veure els que t’envolten mantenir les torxes enceses ja et satisfà. Els últims temps he viscut amb certa amargura adonar-me que no puc viure del meu ofici. Bé, almenys l’ofici que em pensava que havia triat lliurement —una altra il·lusió ensulsiada. També he descobert —sóc lent i m’ha costat uns anys— que internet i les xarxes socials són un teatre d’il·lusions que fan que et pensis que en tens. Però és il·lusori, així que he decidit prendre’n distància, que sóc massa jove per estar mort. He experimentat reconeixements cosmètics, promeses interessades, maniobres farisaiques, traïcions i censures. Per al capdavall acabar sempre veient com persones de vàlua discutible però de més fàcil doblegar t’acaben passant la mà per la cara. Tinc el consol de la companyia: cada cop més gent s’adona que el país està segrestat per la tirania dels mediocres i que, tard o d’hora, aquesta tropa farà que s’enfonsi alguna cosa més tangible que les il·lusions. Jo només m’he proposat tornar a tenir-ne, i sóc moderadament optimista. Pel 2025 us desitjo que, si encara en conserveu alguna íntegra, sigueu dignes de cuidar-la.