Boicot a l’anglès

Que sabia anglès Jujol? No. I Joan Miró? Ja hi podeu pujar de peus que ni un borrall. O Pau Casals: un cop sentit el discurs de l’ONU, voleu dir que en sabia gaire? I Gaudí, que voleu dir que sabia defensar-se en la llengua de Shakespeare, Donald Trump i Taylor Swift? Doncs tampoc. 

De fet, al genial arquitecte baixcampí li tocava bastant els ous parlar qualsevol cosa que no fos català i ara ha fet just un segle que el van fotre al calabós per haver-se negat a dirigir-se en espanyol a la policia. No sé si comenceu a veure el patró, però per a mi és bastant clar: els artistes més universals que ha fruitat el Camp de Tarragona, els millors productes que hem donat al món —perquè desenganyem-nos, l’únic que sabem fer més bé que la resta de la humanitat són productes culturals— no han tingut cap mena de necessitat d’expressar-se en anglès. 

Si algú els ha interessat el que feien ja s’han cuidat prou de traduir el que convingués. I no és només cosa d’un passat gloriós. El jove compositor Joan Magrané ha triomfat arreu del món i enguany l’han convidat inclús a la glamurosa Kansas City perquè hi vagi a fer els seus nyigo-nyigos. Parla anglès Magrané? Esclar que no. 

I se’n sap una mica s’ho amaga, per dignitat nacional i actitud artística. Faig una crida pública a deixar estar aquesta rucada d’aprendre anglès, que ja fa massa anys que dura. Ja tenim prou feina a saber bé el català i a produir-hi coses que valguin la pena. I total, per parlar aquest anglès que s’ensenya a l’ESO, no cal fer tants escarafalls.