L’informant

Sempre he tingut la sensació que la matinada del 18 d’agost de 2017, quan cinc xavals marroquins (un d’ells, Moussa Oukabir, nascut ja a Catalunya) van morir abatuts a trets per la policia a Cambrils, es va trencar alguna cosa en aquest país. Definitivament. 

Aquells atemptats, que de carambola van anar a petar davant del Club Nàutic, van tenir un punt de profètic: encara que semblaven el final d’una època de terror que va començar l’11S a Nova York, han marcat les tensions latents del futur pròxim. Per una banda, les víctimes van ser majoritàriament turistes, quan encara no s’havia desencadenat la incipient turistofòbia actual. 

Per l’altra, els agressors eren joves fanàtics islamistes, quan ja teníem socialment instal·lada una miqueta d’islamofòbia però ni de lluny el clima d’ebullició d’ara, que ja fa mitja por. Molts ens pensàvem que seria l’any de la independència i va ser l’any que va començar el problema gros dins del qual sobrevivim avui.

Per tot plegat m’ha sorprès que la Moncloa hagi desclassificat els informes del CNI i hagi admès el que tots sospitàvem i van negar insistentment: que el cervell de la cèl·lula gihadista Abdelbaky Es-Sattty era un confident dels serveis secrets espanyols i estava controlat per l’Estat. No vull semblar ingenu, però té collons la vaca. 

Més enllà dels motius de la desclassificació, la notícia deixa un regust de desemparament desolador, de mínima confiança cap a qui en teoria ens hauria de protegir. I, a més (i més preocupant) dona corda a tots els aficionats a la conspiració que el sistema es va esforçar a ridiculitzar i que han acabat escorats al populisme ultra de tots colors. Encabat no sabrem per què creixen els nans del circ.