En aquesta columna hi haurà un mort

Qui som? D’on venim? On anem? Per què som tan morbosos per fer-nos aquestes preguntes? Són les grans qüestions de la humanitat, que també comprèn -mentre no es demostri el contrari– els tarragonins. Des que tinc coneixement, el periodisme ha estat més pendent de satisfer l’última de les incògnites, més prosaica, que no pas les primeres, més aviat esotèriques. I això és el que vol l’audiència. Encara que el que quedi bé sigui escriure d’economia, de cultura o de patrimoni, només cal mirar les notícies que han tingut més requesta les últimes hores en els mitjans locals.

Una llista succinta i il·lustrativa: un cadàver que apareix a Miami Platja, un conductor de Saragossa mort en un accident a Alcover, un vaixell de luxe atracat al port de Tarragona, una dona detinguda per robar avis a Tivissa, neu a cotes més o menys baixes. És com si visquéssim sempre en un capítol de ‘Crims’ o en un informe meteorològic. 

I tant li fot que aquí hi passin més coses -algunes inclús interessants– que això és el que acabarem llegint o escoltant tots. De fet, no és ni culpa de l’algoritme ni de la intel·ligència artificial: abans que existissin ja estàvem programats per deixar-nos endur pel morbo, la notícia superficial i el fet escabrós. La tecnologia només potencia les nostres tendències naturals.

Què hi farem, si estem fets així. Però això no és un al·legat a favor de la resignació informativa. Hi ha gent –‘creadors de contingut’, que es diu ara– que s’esforça perquè la conversa pública no es torni un ascensor de tòpics suats i successos repetitius. El mínim que es pot fer és demanar també una mica d’esforç al receptor. No cal ni pagar res, amb una mica d’atenció pots salvar, lector, un periodista de la mort.