Sant Solterí

És gairebé matemàtic: si els cunyats del país incorporen un terme al seu llenguatge quotidià és que ja està caducat i amortitzat. És el cas de la cosa woke, que ara campa per totes les barres de bar i, de fet, és una realitat de la dècada passada. Però com tots els pets, ha deixat una mica de cua. 

Diria que va ser l’ínclit Nacho de Sanahuja qui, també als anys deu del nostre segle, va encunyar el terme ‘catalanor’ per referir-se a la degradació del catalanisme. A tots aquells elements folklòrics que emmascaren una cultura reprimida i autoreprimida per fer-la ridícula i inoperant. Al cofoisme i al ‘ni un paper a terra’ que ens ha dut fins al bloqueig existencial com a poble que tenim ara.

Doncs bé, amb la cosa woke ha passat més o menys el mateix. Totes les bones intencions del despertar del greuge identitari s’han pervertit i ens hem instal·lat en una mena de ‘wokor’. El que compta és ser víctima d’alguna cosa i les solucions per sortir de l’opressió no interessen a ningú. Els valors es tornen grotescos i, com sempre, algú n’intenta treure profit econòmic. Només així m’explico que algú hagi gosat convocar a Reus una jornada de ‘San Solterín’ (m’esborrono només d’escriure-ho). 

En aquest esdeveniment terrible, mentre es reivindica la dignitat del conco de tota la vida i —com bé ens ha ensenyat la cultura woke— es posa en dubte la centralitat de l’amor romàntic i la concepció tirànica de la família, promet que cada clau trobarà el seu pany. És a dir, que en realitat és una fira de bestiar de tota la vida, però potenciada per Tinder. Res en contra, tant de bo en surtin moltes parelles, però per fer aquest viatge no calien alforges.