Conte de Nadal: el trenet

El 2023 vaig demanar als Reis un trenet de joguina. Al paquet que em van dur hi havia una carta: els Reis deien que el regal era per a mi però l’havia de compartir a mitges amb el veí del davant. Que si no ho feia, me’l prendrien. Que jo podria decidir quan jugar-hi però que hi jugaríem durant l’estona que volgués el veinet. Que jo l’engegaria i a casa meva pagaríem l’electricitat però la màquina la conduiria el meu amic. Que hi podria jugar a casa, sempre que la casa fos a les rodalies de Barcelona i encara no totes. A les del Camp de Tarragona ni pensar-hi! I encara menys als pobles sense estació, ui, perdó, vull dir on els camells dels Reis no hi arribaven per deixar-hi trenets de joguina. Que a altres pobles del Camp sí que hi arribaven camells i patges però no s’hi podia jugar perquè hi deixaven trens per a nens grans, de mercaderies. I entre les mercaderies n’hi havia de perilloses i no era cap joc de criatures.

Després de llegir la carta vaig estripar il·lusionat el paper del regal. La caixa era buida! La mare, encorreguda, em va explicar que els patges estaven de vaga. Tenien por de quedar-se sense feina si a cases com la meva, sospitoses de tionisme, optàvem pels serveis del tió o, pitjor, si a ells, els patges, els feien treballar pel tió! Que el trenet ja m’arribaria però anava per llarg.

Em vaig quedar molt trist i ja no vaig voler el trenet. Per al 2024 els he demanat el joc de màgia de l’amnistia. A veure si me’l porten, fa màgia de debò i no és pur il·lusionisme!