Alèxia, l’autèntica Eufòria és tocar el mar i el cel

L’any passat vaig debatre animadament per WhatsApp amb un amic, que té una filla d’uns vuit anys. Un i altra eren partidaris fervents que la Jim guanyés l’Eufòria de TV3. Com va ser. El meu amic, argumentador bregat en teories polítiques i socials, tirant a l’esquerra, defensa que a les persones joves els agrada la Jim perquè és com elles. 

Senzilles, autèntiques, rebels, amb les bondats d’una ‘princesa del poble’ televisiva. Mentre que l’altra candidata – la meva, l’Alèxia – agrada al públic ‘de tota la vida’ de TV3, dit en pla despectiu, de tieta Teresina. El mateix públic, per a ell, de la guanyadora de la primera edició, la Mariona. Camp de Tarragona, alcem-nos, que ens ofenen per partida doble!

Li vaig dir que s’equivocava. Que, guanyés qui guanyés, qui faria carrera seria l’Alèxia. Que la meva dona la coneixia d’una escola de música i que era – l’Alèxia, i la meva dona també – treballadora, autoexigent, versàtil, humil i gens creguda.

El temps, que en sap, m’ha donat la raó. La nostra Alèxia serà la prota del gran musical de la història de Catalunya, Mar i cel (l’últim, el definitiu), fa papers al Polònia i serà qui quedarà de la segona edició d’Eufòria. El públic real de TV3, aliè a qualsevol intent d’encasellar-lo, tria. 

I el de Ponent ha votat massivament pel seu, com sempre. Cosa que al Camp no sabem fer. Ara bé, després la vida i la continuïtat decidiran qui guanya, passada l’Eufòria inicial. Com en política, no sempre és el candidat més votat qui al final ‘governa’.