Monegascos

A Tarragona ciutat som monegascos. I monegasques. I monegasquis. No és perquè potser tindrem a prop un macrocasino, no tan glamurós com el de Mònaco. És perquè moltes i molts hem nascut a la Monegal, del també poc glamurós carrer López Peláez.

A Londres només és autèntic londinenc ‘cockney’ qui hagi nascut sentint les campanes de l’església de Saint Mary-le-Bow, al cor de la City. A Tarragona no som tan exigents. Un TTV, tarragoní de tota la vida, pot néixer on li doni la gana. Però no em direu que no té el seu què fer-ho sentint les campanes de la catedral, a la clínica Monegal o a Santa Tecla.

És com tocar ferro al Balcó des del primer dia i imprimeix caràcter tarragoní-sang-de-Chartreuse per tota la vida. Fins i tot persones que se suposa que som d’Altafulla o Torredembarra tenim ADN Monegal. I si el ginecòleg es deia Ramon Monegal, som més tarragonins que si el nostre avi es digués Magí Virgili. 

Que és com es deia el meu avi matern. Ara la clínica Monegal es trasllada prop de les Gavarres. Serà un gran hospital que atendrà els pacients que tenim una mútua i ara no ens poden atendre bé, perquè les mútues són la nova sanitat pública, amb el col·lapse del sistema sanitari. 

Els amos de la Monegal poden fer el que vulguin, només faltaria, i l’hospital nou serà una estructura d’estat que li cal a l’Àrea Metropolitana. Però les campanes de la catedral hauran de sonar més fort per imprimir tarragonisme. Perquè no sé si les alarmes per risc químic fan el mateix efecte cohesionant.