Agustí

Si dic que érem amics exagero o frivolitzo. A Catalunya, abans dels ‘amics’ banals de Facebook, matisàvem molt què volia dir ser amic. No com el que vaig viure a Madrid, que una persona acabada de conèixer s’autoproclamava amigatxo de sempre. «Eres amic de l’Agustí Forné?», dèiem aquí, «bé, vam estudiar junts a la facultat i ens trobaven sovint pel carrer, però mai vam dinar ni prendre una cervesa». A diferència del que passa amb altres tarragonins, companys de Ciències de la Informació de l’Autònoma, com Xavier Abelló o Josep Papió, amb qui poc o molt hem anat quedant. Per cert, xecs, hem de quedar!

Del que estic segur és que érem més que coneguts i molt més que saludats. Amb l’Agustí coincidíem força per Tarragona. O Prades. Amb el gos o sense, anant a comprar o cap a la feina. I sempre teníem una petita conversa distesa, amb la ironia tarragonina que ens agradava a tots dos. L’Agustí era un mirall: mateixa edat i professió, una presència que t’anava indicant el pas del temps, unes vides prou paral·leles que circulaven per camins semblants. Un mirall que et posava al davant com t’anava la vida. Un mirall clar, net.

L’últim cop que vam coincidir va ser el 30 de setembre a la plaça del Pallol, fent el vermut en un bar. En taules diferents. La Carme i jo li vam preguntar si no es jubilava o prejubilava, com jo. Ens va respondre que potser sí, que s’ho estava pensant, que se sentia cansat. Sí, l’Agustí Forné era per a mi un mirall de vida, que un mal cop ha trencat en mil bocins.