La memòria de l’aigua

Hi ha tant a dir, i tan poc de bo, sobre la DANA que no sé per on començar. Quatre notes:

1.- Veig per la tele un climatòleg esverat que afirma que no importa la memòria dels aiguats (al Francolí, Gaià...) sinó la “prospectiva”, la mirada de futur. En discrepo en part. No de la previsió ni la crisi climàtica sinó d’un negacionisme científic vers les ciències humanes, l’experiència de la història. Que també ho sembla vers les ciències naturals: l’aigua, com a criminal que és, torna al lloc del crim. L’escalfament global multiplica els aiguats que patim, però la memòria de l’aigua és més gran que la memòria de peix de l’humà, que s’entesta en construir en terrenys de l’aigua.

2.- La gestió de Generalitat valenciana, Gobierno espanyol i Casa Real més que un desastre és un esperpent polític calculat. Vaig ser a la crisi del forat del Carmel i sé què és i què no és un desastre de gestió. Aquí hi ha premeditació per carregar la culpa a l’enemic. I la voluntat per part del Felip de muntar-se un 23F o un 3 d’octubre mediàtic.

3.- Guàrdies civils dels d’escorta reial em van explicar el concepte “ballar al rei”: unes persones, no escortes, es posen entre els reis i el públic. I sense que la gent se n’adoni, quan s’hi apropa, els “balladors” fan de pivot i la gent es troba girant al voltant del rei, sense poder-s’hi acostar però creient que sí. Només qui vol el rei se li acosta de debò.

4.- Raimon no té raó. La pluja fa el que sap: ploure. I ofegar. Però per matar li calen còmplices humans.