L’habitació segura

Com cada gener, el termòmetre ha caigut sota zero a molts dels nostres pobles de muntanya. Llocs amb tant d’encant com Prades, Siurana, Escaladei o Santa Coloma de Queralt que, en aquesta època de l’any, a més, recuperen l’atmosfera de temps més salvatges gràcies als matins gebrats, les boires i l’aiguaneu. Tot plegat, tan melancòlicament màgic i inspirador que m’ha fet pensar en la relació d’amor-odi que vaig mantenir amb el fred de petita. Perquè tot, àdhuc els hiverns, resulta més intens durant la infantesa.

Quan anava a escola, recordo que, malgrat tenir un radiador a l’habitació, sempre em vestia sota les mantes de manera que gairebé sortia del llit amb l’abric posat i la motxilla a les espatlles. Els nostres tiets vivien en un edifici antic del centre de Reus d’aquells immensos amb sostres alts. Normalment, només engegaven l’estufa d’una gran cuina-menjador on hi feien tota la vida. Allí s’hi estava al setè cel però, quan havies d’anar a altres parts de la casa, també per la por que feia aventurar-se pel fosc passadís, se’t glaçava la sang. Mai no he corregut tant, ni practicant l’atletisme, com quan els dies més crus havia de salvar la distància entre bastions càlids. 

No crec que sigui l’única de la meva generació que atresora aquests records i sensacions hivernals que, al contrari del que pugui semblar, són reconfortants. La felicitat d’entrar en una estança segura, aquella sensació inesborrable de refugi, ben a resguard del monstre de l’alè que gelava.