Molt americans

Tenia un altre tema per avui però no he pogut resistir-me a parlar de l’atemptat contra en Donald Trump que ja genera tota mena de teories de la conspiració. Diuen que l’ofici més perillós del món consisteix a ser president dels Estats Units atesa la proporció d’assassinats en relació a la quantitat total, dada que posa ben de relleu la idiosincràsia del país. Coses que em van cridar l’atenció mentre mirava les imatges a la CNN la matinada de diumenge. Tothom que en Trump tenia tant darrera (a tribuna) com davant, va romandre exactament on era. Malgrat sentir els diversos trets i veure com ell s’acotxava per protegir-se després que una bala li encertés l’orella, l’únic que van fer va ser també ajupir-se. Ni atacs de pànic ni estampides, només sorpresa i, un cop superats els primers moments, indignació i emprenyament. D’immediat, el servei secret -on vaig comptar-hi quatre dones com a mínim- es va llançar a protegir-lo fent d’escuts humans. Quan a TVE24h encara no en sabien res de l’atacant, a les imatges del directe ja s’hi sentia «tirador abatut» i a X corria la notícia de dos morts. Resposta fulminant i immediatesa de les xarxes. I tan bon punt en Trump va mostrar que estava bé aixecant el puny rabiós en senyal de victòria, els assistents van posar-se a victorejar «USA, USA!». A Reus també ens han mort un president del govern espanyol (Prim i Prats) i un alcalde (Sardà i Martí) i, quan algú tira pel dret o no té gaire manies, tot just solem dir que és «molt americà».