Lleixiu i macarrons

Vaig llegir un article, temps ençà, que parlava d’executives amb olor de lleixiu. No en recordo l’autora ni l’he trobada, lamento no poder esmentar-la. El concepte em va semblar rodó. Es referia a les dones amb un alt càrrec empresarial, institucional o polític que, abans d’anar a treballar, ja han fet esmorzars, deixat el dinar mig preparat i netejat els taulells.

Sovint, també han passat la baieta pel bany a corre-cuita malgrat tenir ajut a casa. A les mans d’aquestes professionals, inevitablement, hi queda aroma de detergent encara que només sigui de manera simbòlica. 

Per experiència, hi afegeixo que, si alhora pugen canalla i la porten a collibè previ a arribar-se a la feina, més d’un cop també s’hi presenten amb l’espatlla de l’americana, camisa o jersei -de marca- plena de mocs o baves. Val a dir que són moltes més les que tenen oficis de major exigència física que atendre un despatx i que ni tan sols poden permetre’s vestir roba cara o comptar amb suport domèstic extern. 

I no per això, disminueix ni un gram el seu rendiment laboral. La cosa es centrava en dones executives només per retratar millor una realitat cultural atès que no hi deu haver gaires homes que, en la mateixa posició socioeconòmica, facin brandar la fregona a les vuit del matí o ja deixin el dinar enllestit. 

L’article en qüestió em va venir al cap durant una reunió de feina recent a la vila imponent de Montblanc. El responsable d’una gran explotació local em comentava amb admiració que la propietària de l’empresa, àvia d’edat força avançada, encara en porta tots els números personalment. 

I ho fa de cap, emfatitzava! Encara va addicionar que, de vegades, quan la truca per demanar instruccions, li regala perles com ara «M’hi poso tan bon punt acabi de fer els macarrons».