L’endemà

Ineludible parlar avui de la tragèdia de la DANA, la ràbia i el dol col·lectius. Els vells de la meva infantesa repetien que allò que no passa en un any passa en un instant. Llavors, em semblaven uns esgarriafestes. Més tard, vaig entendre que només pretenien advertir-nos de les infinites cares de la crueltat tan còsmica com humana. 

La meteorologia és incontrolable tanmateix amb la seva força destructora hi convivim des de les cavernes i no podem al·legar sorpresa o ignorància. Encabat, hi ha la voluntat de cada nació d’escatimar esforços o no en sortejar-la i si, malgrat tot, s’esdevé la catàstrofe, actuar de la millor manera possible per protegir la vida com a única pèrdua irreparable. En aquest cas, molt de dolor i desesperació eren evitables. Hannah Arendt va teoritzar sobre la ‘banalitat del mal’. 

Àdhuc existeix la banalitat de la incompetència, la corrupció, la mentida i l’abús de poder que porta molta gent a tolerar-los i, fins i tot, avalar-los. Els japonesos, sotmesos a desafiaments constants de la natura, són el poble més organitzat i disciplinat de la terra perquè saben que la manca d’exigència en la prevenció mata i, després, la manca de protocols d’advertència i actuació ràpida i eficaç mata encara més. 

Ser diligent i confiable, tenir honor i vergonya no són només bells atributs, coses gairebé exòtiques aquí hui dia. Milloren l’existència de les persones i en salven moltes més quan van maldades. Ara mateix, un cop desencadenat el pitjor dels escenaris -per irresponsabilitat i negligència abans, durant i a posteriori- només ens resta ajudar en tot allò que abastem i aprendre. 

Alhora, esperar que els supervivents trobin consol però també tinguin manta memòria. Deia Elie Wiesel que sense memòria no hi ha civilització, ni societat, ni futur.