Anècdotes de categoria

Aquest estiu vaig veure un membre de la guàrdia urbana cridar l’atenció a una adolescent que anava en bici per una vorera. Parlo de Reus. Era primera hora de la tarda -hi havia poc moviment- pels voltants del Mercat Central, àrea d’un sol nivell sense carril pel pedal i amb voreres molt àmplies. La ciclista avençava a poc a poc i equipada amb casc. 

Tampoc no estava posant en risc la integritat física de ningú ni fent nosa atès que, en aquell moment, no hi passava cap vianant. Malgrat tot, em va semblar correcte que li recordessin les normes vials i el civisme al qual ens devem tots si pretenem conviure i respectar-nos els uns als altres.

L’escena se’m va aparèixer el dia de Tots Sants quan em vaig atansar al cementiri com cada any. Una data que sempre hi aplega una gernació i, per tant, també força agents per organitzar-hi l’accés. 

Just per davant d’un guàrdia urbà apostat a la carretera de Montblanc, hi va passar un individu –fa temps que s’afaita– dalt d’un patinet. Per descomptat, no gastava casc. Sobre el patinet, davant les cames, hi portava una bombona de butà. Ni més ni menys. M’hi jugo un pèsol que ja heu endevinat que l’agent no li va dir absolutament res, no sé si pel seu aspecte molt menys afable que el de la noieta de la bici o per una qüestió discrecional. 

Segur que entre els agents hi ha diferents graus de professionalitat i tarannàs com passa en qualsevol ofici. Tanmateix, francament, cansa un munt aquesta cultura de què l’autoritat, a tots nivells, acostumi a ser forta amb els febles i feble amb els forts. La gent inofensiva se les carrega per qualsevol badada o infracció lleu mentre la gent desafiant i problemàtica de debò -àdhuc perillosa- gaudeix de gran impunitat. I cada cop més. No sé si us sona.