La gran rifada

Agafes un grup de persones i una urna plena de boletes. Demanes a cadascuna quantes boletes pensa que conté. Fan apostes molt diferents, algunes força desviades tant per dalt com per baix. Tanmateix, quan sumes totes les respostes i divideixes pel total de participants, la xifra resultant s’aproxima, sorprenentment, a la real. 

Se’n diu intel·ligència col·lectiva i serveix per resoldre problemes. El resultat és millor com més cohesionades i implicades les intel·ligències individuals. Fa temps que en aquest país ens manca la intel·ligència col·lectiva nacional perquè ja no som una comunitat humana funcional sinó una amalgama de pollastres sense cap. 

Mancats valors i objectius comuns, convertits en una paròdia de la correcció política i un ‘ecologisme bluf’, expropiats de la riquesa econòmica, social i cultural acumulada durant segles, en retrocés mentre ens expliquen que anem endavant. En resum, empassant-nos que plou mentre se’ns pixen damunt i cada cop més lluny de saber sumar dos més dos. Podria dedicar un article sencer a cada drama en concret i ho aniré fent, però avui tan sols en citaré tres d’actualitat. 

Estan rematant els nostres pescadors amb les noves restriccions (mentre arriba peix de països que no en tenen ni tampoc els mateixos impostos, normatives i entrebancs). Estan rematant la nostra pagesia i obligant-nos a vendre’ns la terra –arrabassant-nos el control del territori– amb la mateixa enfotuda (importacions del Marroc sense control). 

Estan rematant qualsevol esperança possible de futur amb la rifada d’un sistema educatiu que produeix els pitjors resultats possibles. La destrucció no és casual, ni inevitable ni fruit de la globalització. És programada i executada amb la col·laboració dels nostres polítics i altres botiflers. No cal ser catastrofista, només obrir els ulls i veure-hi en comptes de mirar.