L’arbre de Jesé

Quan et fas gran et passa, entre altres coses, que algunes meravelles que has tingut la sort de veure ja no hi són. Les torres bessones de Nova York, l’Azure Window de l’illa de Gozo o l’hotel Rossiya de Moscou (gegantina joia soviètica), per citar-nes algunes, han caigut davant els meus ulls. No literalment, encara bo. 

En qualsevol cas, són petites gotes afegides al meu mar de la nostàlgia. Potser és inevitable, tanmateix, segur que algunes persones patim més enyorament que altres. Diu Brené Brown que la nostàlgia és una perillosa manera de comparar i té tota la raó. 

Permeteu-me un incís per explicar-vos, si no la coneixeu, que en sóc molt fan i us recomano tant el seu llibre L’atlas del cor com la seva sèrie documental del mateix nom on, de manera molt pedagògica i estimulant –ella és fascinant–, ens parla del llenguatge de les emocions. 

Tornant a la melangia, tanta xerrameca era per explicar-vos com em vaig entristir en saber que la ventada de fa dos dissabtes va tombar el Pi de les Planes, també anomenat el Pi Gros o Pi del Fernando, part del nostre patrimoni natural i símbol de l’Aleixar. Un dels arbres monumentals del país ja no hi és emperò romandrà en l’ànima i l’imaginari de molta gent perquè no es tractava, ni de bon tros, només d’un arbre. 

Testimoni silenciós de la història de la vila, guardià d’infinits secrets i sentiments, estimat i àdhuc venerat per generacions d’aleixarencs. Si poguéssim fullejar l’atles dels seus cors, segur que el trobaríem allí plantat per sempre més; prominent i majestuós. 

No em digueu que la nostàlgia, malgrat que arriscada si ens domina en excés, no serveix per fer una plàcida estada a llocs i moments on hem estimat la vida i conservar-los eternament.