Vies lentes

Avui parlaré de l’estació de trens anomenada Camp de Tarragona. Aquella situada enmig de no res i que, quan t’hi acostes, ensopegues amb un rastell de cotxes aparcats a les voreres de la carretera per evitar un aparcament caríssim que, la majoria de dies, resta mig buit. 

La imatge bananera dels vehicles encabits a les cunetes em fa pensar en la cançó improvisada que Coldplay va dedicar al caos circulatori de Manila malgrat que, poca broma, conec una expat de Les Filipines (economista) que va venir aquí per tenir més oportunitats i, ironies de la vida, resulta que el seu germà ha pogut prosperar força més a Makati.

De tornada al tema de l’estació de Perafort, àlies Penitence Station, és un exemple més de com ens costa a la ciutadania entendre que sigui tan difícil aplicar el sentit comú tret de que, no ho descartem pas, estigui fet a propòsit. 

Ni oferir tarifes d’aparcament més raonables optimitzant l’ocupació de l’espai existent alhora que afavorint els passatgers que hi arriben motoritzats ni, ja seria massa, fer-ne un d’exterior de franc o ben econòmic. 

Tampoc millorar el servei d’autobús a les poblacions del Camp -qualsevol dia escriuré una novel·la amb experiències d’usuaris-. Deixarem en quimera comptar amb trens llançadora que connectessin l’estació de forma ràpida i contínua, si més no, amb Reus i Tarragona.

Tot això, considerant que, a més, es tracta d’una de les que té més rendibilitat i nombre de passatgers fora de les grans capitals de l’Estat. Perdoneu-me el símil ferroviari fàcil però, sense tants túnels llargs i foscos de batalles territorials i competencials, burocràcies interminables, interessos espuris i excuses vàries, aquí podríem viure a tot tren.