La vida és teatre

Avui felicito els nostres teatres per la seva oferta escènica tant a nivell quantitatiu com de qualitat i varietat. A banda dels més antics arquitectònicament parlant i en trajectòria (Fortuny, Bartrina, Metropol, Principal de Valls), moltes poblacions disposen també d’espais amb gran capacitat i una àmplia programació cosa que indica la bona salut de la demanda. 

En resum, que encara hi ha públic per a la dramatúrgia. Com a pega, només he de dir que hi detecto una descoratjadora manca de joves. Recentment, durant la representació d’una coneguda obra a Reus, vaig calcular una mitjana d’edat del públic, pel cap baix, de cinquanta anys. 

De sobte, va sonar un mòbil que no era d’un espectador que havia oblidat silenciar-ne les trucades sinó l’alarma de la seva pastilla de les deu. Una anècdota exemplificadora de la categoria. Ja sabem que avui l’oferta lúdica és immensa i podem accedir a tota mena de continguts només amb aquest aparell que duem sempre enganxat als dits. 

Tanmateix, l’oferta també existeix pels que sumem més edat i, alhora, seguim anant infinitament més al teatre, fins i tot al cinema, perquè vam adquirir-ne el gust i la pràctica quan no tenia tanta competència. 

Els hàbits són la cosa més difícil de canviar i no hem creat en els nostres fills un costum que acaba germinant en passió per una disciplina consubstancial, gairebé un instint humà, generadora de socialització, gaudi, transmissió d’idees i coneixements. 

No fomentar més, des de casa i l’escola, aquest art efímer (ergo, irrepetible) tan enriquidor cultural i humanament -sigui com a espectador, creador o actor- em sembla un error d’un calibre equivalent al que va cometre Abraham Lincoln aquell Divendres Sant que va decidir arribar-se al Teatre Ford. Humor negre català, no m’hi he pogut resistir.