El capitalisme comunista

Al món divers en què vivim es produeixen variables globals, on la contradicció és un fet objectiu que afecta, de manera directa, al poder polític, l’amalgama econòmica o, fins i tot, al disseny del mateix futur mundial, amb espais desconeguts com pot ser l’impacte directe, sobre el nostre marc de supervivència, i la intel·ligència artificial, amb tot el bo que pot suposar, però també en les sinergies negatives que en si mateix comporta.

Dintre d’aquest model, una part important d’influència es fonamenta en el poder polític, especialment pel que suposa per qui el té de manera autocràtica o fruit del debat lliure democràtic; i és aquí on les «raons», d’uns i altres, queden més en dubte per una ciutadania que el que vol, depenent d’on estigui ubicada, és la pau, viure o sobreviure el millor possible i plantejar-se un futur amb garanties.

Certament, des d’un debat democràtic, el que esmento és fàcil de comprendre, malgrat l’enfrontament dialèctic i els desacords, més o menys, rellevants, perquè el que queda clar és que al final seran els electors els que decidiran, lliurement, encara que existeixin dubtes puntuals; malauradament aquesta discussió no es permet en altres models de gestió pública, on moltes vegades es confonen «diners i ideologia», és a dir, s’argumenta el tema del pensament per justificar poders intocables que, en la seva tasca diària, el que fan és convertir-se en actors d’un «capitalisme», permanentment criticat, però al que s’apunten sense cap problema, amb el vistiplau d’una ciutadania que el que busca són altres prioritats com subsistir per damunt dels missatges polítics puntuals.

El tema que esmento ens porta a una conclusió complicada, perquè el que posa sobre la taula és la mateixa caducitat de la ideologia, en una gran part del nostre món, on s’aplica una manera de fer, on res té a dir la seva gent, que accepta tàcitament el seu model.

Suposo que es fa difícil comprendre fins on pot arribar el «pensament» com tal, en el nostre desenvolupament som societat i el que sembla inapel·lable és que la qüestió no pot ser global i que, en tot cas, els matisos són cada cop més definitius.

Podem creure’ns la divisió maniquea de «dreta-esquerra», però el cert és que les prioritats com a col·lectius són unes altres que el que volen són «bons gestors», per damunt del mateix concepte ideològic; no sé si la situació que difereixo és bona o no, del que sí que estic segur és que, per sobre dels intents de manipulació de les persones, que existeix, es fa més necessari que mai superar determinats debats, que l’únic que volen és justificar mala feina, incompetència, manipulació i, sobretot, individualisme, per sobre del bé comú.

No crec que tardem gaire a veure, clarament, que el que necessitem són programes de gestió pública compromesos en la col·lectivitat, per millorar la vida dintre dels paràmetres de sostenibilitat, a tots els nivells, que haurien de donar-se.

No oblidem que estem en el que coneix com a primer món, i on encara es fa difícil valorar, bones i males gestions, de manera objectiva, tenint en compte les variables i condicionants que això comporta, però, més aviat que tard, ens adonarem de quina poca transcendència tenien determinades polítiques quan són necessàries decisions vitals, agradi o no. Exemples a casa nostra, com el «minitransvasament de l’Ebre», en el seu moment, amb l’oposició frontal de determinats polítics de referència, avui ens permet sobreviure a una situació de sequera que, si no s’hagués portat a terme, ens col·locaria en la misèria absoluta; crec que aquest és el camí de futur per fer front als esvorancs que es poden apropar més de pressa del que puguem sospitar.