Geni o monstre?

Vaig trobar a Mixeta i les seves companyes discutint animadament, com gairebé sempre. «Jo dic que era un geni!», exclamà Mixeta, a la qual cosa Kedi va replicar: «I jo, que un monstre!». Boni va intervenir dient: «Jo penso que les dues coses no són incompatibles».

Aleshores, un servidor va posar cullerada preguntant: «No estareu parlant pas de Henry Kissinger?». Mixeta va respondre: «Sí, va morir a cent anys el passat 29 de novembre». «Ah! –vaig fer– Em sembla que Boni té raó: un geni, perquè va entendre que calia deixar de tibar la corda amb relació amb Rússia i la Xina i, un monstre, perquè va tenir a veure amb diversos cops d’estat que propiciaren terribles dictadures.

«El cas –reflexionà Mixeta– és que va encunyar unes quantes frases que haurien de fer pensar als polítics actuals. Allò que ‘el poder és l’últim afrodisíac’ és impagable!... Devia anar per aquests polítics que estan per anar-se’n a l’altre barri i continuen aferrats a la poltrona. Suposo que el poder fa trempar més que el sexe!»

«Mixeta! –la vaig cridar a l’ordre– No cal que ho adornis amb comentaris una mica... pujats de to.»

«Està bé! –sospirà– Continuo repassant algun dels seus pensaments... Heus ací algunes ‘perles’ sobre la política exterior dels Estats Units: ‘Els Estats Units no tenen amics ni enemics permanents, sols interessos’ i ara ve la millor de totes: ‘Ser enemic dels Estats Units pot ser perillós, però ser-ne amic és fatal’».

«Una mica cínic sí que ho era -intervingué Boni- i jo recordo aquesta altra: ‘Els imperis (i els Estats Units ho són) no tenen interès a operar dins d’un sistema internacional. Aspiren a ser el sistema internacional’».

«El millor és que va estar actiu fins al darrer moment –digué Kedi–. Opinava sobre qualsevol tema actual. Sobre aquesta cooperació que agrupa Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, i que s’anomena els BRICS (per les inicials en anglès dels noms d’aquests cinc països), va dir: ‘El que és veritablement nou sobre el nou ordre emergent és que, per primera vegada, els Estats Units no poden retirar-se del món (com ho van fer després de la I Guerra Mundial) ni dominar-lo (com ho han fet després de la Segona)’».

«Cal reconèixer –vaig agafar la paraula– que era una ment lúcida. Sabia on radicaven els problemes del seu país d’adopció quan deia que ‘els Estats Units tenen una mentalitat messiànica i creuen que tenen l’obligació de difondre els seus valors per tot el món, mentre que la Xina, per exemple, no fa proselitisme. L’excepcionalitat xinesa és cultural i no reivindica que les seves institucions tinguin validesa fora de la Xina’. I no fa gaire va recordar, amb un cert punt d’ironia, que ‘l’escenari internacional és com un gran teatre i em resulta difícil imaginar un ordre internacional en el qual Rússia no sigui un dels principals actors’».

«Sabeu? –miolà Mixeta– Vist com van les coses a l’Orient Mitjà, em quedo amb aquesta: ‘Si no voleu encendre la Tercera guerra mundial, no ataqueu l’Iran’. Escoltaran aquest consell els senyors Biden i Netanyahu, atrapats pels seus embolics de corrupció?»