Més impostos, per a què?

Tothom que hagi demanat un préstec a un banc haurà hagut de justificar per què necessita els diners. Després, caldrà acreditar la solvència personal, afegir garanties i, fins i tot, altres persones que facin d’avaladors. Superats aquests obstacles, t’adverteixen de tot tipus de penalitats en cas de no complir amb les obligacions contretes i acceptades prèviament.

Doncs bé, aquest rigor de l’economia real desapareix, per art de màgia, quan es tracta de gestionar les finances de molts municipis de la província, tal i com hem llegit les darreres setmanes als mitjans de comunicació. En tot cas, però, em centraré en Cambrils.

Al plenari del passat mes d’octubre, l’equip de govern de Cambrils va decidir, amb els vots en contra del NMC, al qual jo represento, i dels altres dos partits de l’oposició, una pujada inacceptable de taxes i impostos, la més gran dels darrers anys. Per un decisió tan transcendent, van fer valer, sense cap mena d’explicació ni justificació més enllà de les lamentacions infantils a les que ens tenen acostumats, la majoria d’onze vots a favor vers deu en contra.

Resulta doncs el món al revés. Els cambrilencs i cambrilenques fem de banquers d’un client, l’equip de govern de l’Ajuntament de Cambrils, que ens mana quants diners li hem d’entregar, en quines condicions i terminis, però sense cap garantia a canvi, doncs no concreta quines contraprestacions ni quins projectes estratègics vol tenir endavant. L’única explicació és que «l’augment és necessari per continuar prestant els serveis», sense cap referència a la millora de la qualitat o la quantitat dels mateixos. És pot ser més cínic?. Cap compromís nou (com podria ser la millora de l’eficàcia i l’eficiència), cap mesura d’estalvi (ans tot el contrari, cinc noves dedicacions exclusives que es van auto atorgar els portaveus del nou govern) i, això sí, es desvia tota la responsabilitat a la ciutadania: si vols serveis, doncs paga’ls. El futur ja ens el trobarem.

L’arbitrarietat, la manca de transparència i l’absència de rigor s’ha instal·lat al govern municipal de Cambrils. Hom sap que les presses i les ambigüitats sempre són males companyes de viatge.

En un moment en el que els preus dels productes bàsics pugen, el govern de Cambrils afegirà una càrrega addicional a les nostres economies domèstiques. Ho farà amb la prepotència i manca de principis d’una majoria guanyada als despatxos amb un pacte legal malgrat espuri, del que, poc a poc, n’anem coneixent la lletra petita sota la única premissa de la supervivència pròpia a qualsevol preu (mai millor dit...).

Per les pròpies característiques del municipi de Cambrils, una pujada d’IBI del 9,5%, i encara d’un tant per cent més elevat en el cas de la rústega, és un atac directe a l’estabilitat econòmica de les famílies. D’altra banda, una pujada desproporcionada de les taxes a l’ocupació de la via pública, sobretot en la tipologia de terrasses, posarà en perill el sector mateix de la restauració, hoteleria i comerç, sectors fonamentals per al creixement de la nostra economia. Igualment de negatives seran les taxes imposades als sectors de la construcció i dels petits industrials associats.

A ningú se li escapa, perquè la ciutadania n’està preocupada, que una nova sorpresa arribarà aviat amb l’increment notori dels preus dels consums d’aigua i de la recollida de brossa, pujades a les que el NMC s’hi oposarà totalment. És per tot això, del tot gens estrany, que des de les associacions de veïns del municipi s’hagin organitzat protestes i queixes al respecte: el govern municipal encara té temps a corregir.

Hem presentat les al·legacions per escrit en temps i forma adequades per a què així pugui ser. No és ni el moment ni són les quantitats apropiades. El pitjor és que qui ha entrat a governar la Casa de la Vila hauria de tenir tots els números al cap i els deures ben acabats, en comptes d’improvisar. Aquest caos és el resultat lògic d’un govern guiat pels individualismes que compliquen molt el consens en temes tant decisius pels nostres conciutadans. El que no es pot fer, mai de la vida, és prometre en campanya no pujar impostos i després fer-ho desproporcionadament de la manera que hem vist a Cambrils.