Els equipaments de la ciutat

És freqüent, i antic, el debat sobre determinats immobles sense ús definit a la ciutat de Tarragona. Ràpidament venen al cap noms com el Banc d’Espanya, la Tabacalera, la Savinosa, etc. Certament és preocupant que hi ha hagi tantes dificultats per a posar en servei aquests equipaments –la principal, no sempre dita, l’econòmica: el pla funcional de la Tabacalera per a Museu i Biblioteca preveia una despesa de prop de cent-vint milions d’euros- però també és cert que molts cops el debat, en lloc de centrar-se en les dificultats objectives –la tramitació, manifestament millorable; la qualitat del projecte; el finançament- s’acaba centrant en una mena de pluja d’idees sobre quin contingut haurien de tenir. I, així, vam poder veure la proposta de biblioteca per al Banc d’Espanya (quan no compleix, ni per superfície ni per característiques de l’immoble, els requisits per aquest ús) o moltes altres ocurrències pel mateix estil.

Potser caldria canviar la mirada sobre els equipaments i, a més de tenir idees i ambició, posar una mica d’ordre en el procés. Deixar de pensar «què hi posem, aquí?» i començar a pensar «què necessitem?» i aleshores buscar –o crear, si cal- el lloc necessari.

La decisió sobre quina mena d’equipaments volem per a la ciutat és eminentment política. Alguns estan més o menys reglats, a partir de plans sectorials. Potser l’exemple més clar serien les biblioteques o els equipaments esportius, amb paràmetres objectivables basats en la població a la qual han de servir, i plans que assenyalen els mínims exigibles (el Mapa de la lectura pública a Catalunya, o el Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya). Però fins i tot en aquest cas la prioritat a l’hora de materialitzar-los és una decisió política, expressada, sobretot, en una prioritat pressupostària.

Ara bé, aquesta prioritat també demana que sigui possible fer allò que es vol fer. I això implica tenir l’espai necessari, en forma d’edifici o de solar. I aquí ja trobem una altra mena de condicionants. Cada equipament té unes necessitats específiques d’espai, d’accessibilitat, d’ordenació. I això no sempre ho tenim, a la ciutat, o no sempre ho tenim allí on es necessita. No serveix de res tenir sis solars de 1.000 m2 cadascun, si el que ens cal és un solar de 6.000 m2 per a una escola. No serveix de res tenir un magnífic solar qualificat d’equipament escolar i amb les dimensions adequades a Sant Pere i Sant Pau si el que necessitem –ara i en un futur previsible- és una escola a la Part Baixa (o a l’inrevés, que la cita de barris és pura anècdota!). Això és el que va motivar, ara fa prop de set anys, la formulació del Pla d’equipaments bàsics de Tarragona.

No sempre, però, coneixem les necessitats futures. Hi pot haver preferències o necessitats canviants, nous criteris sobre com han de ser els equipaments, o fins i tot oportunitats inesperades. Per això és convenient mantenir reserves de sòl qualificat de sistema d’equipaments, com una mena de guardiola per al futur, a l’espera d’identificar millor les necessitats, i de tenir els recursos necessaris per a materialitzar-les. Aquells 120 milions de la Tabacalera... que no tenim.

La decisió política, doncs, comença aquí, a l’hora de definir prioritats de manera seriosa, és a dir, assumint les necessitats i les possibilitats –costos, disponibilitat de sòl, obtenció d’aquest sòl si ara mateix no és disponible- i fent la pedagogia necessària sobre aquests condicionants. Per a fer perspectives, dibuixos, projeccions... Sempre hi som a temps.