Cametes ajudeu - me

En un dels meus articles, dirigint-me al nou alcalde li oferí la meva experiència municipal mitjançant idees i opcions noves per a resoldre espais ara com ara aturats. Tot això sense destorbar el fluir incessant de la tasca municipal de governar i sense entorpir projectes que cauen en el foc lent de l’ensopiment. D’altra banda, crec ésser oportú al comentar que sovintejats suggeriments i millores lúcides adients per a Tarragona de persones qualificades en opinió reben la indiferència municipal. Malgrat això i sospitant que aquest article acabarà marcat per l’exclusió basada en «què sap aquest» em sento l’humil portaveu de les esperances i aspiracions d’uns quants tarragonins de bona fe que me n’han parlat. Així doncs, ho engego.

L’altre dia per la Rambla, vent i fred, vaig tirar cap al solet. Sol i desconhortat trobant-me amb l’etern desvalgut Banc d’Espanya. Llegat insubstituïble que construí la República i ara protagonista d’un llarg camí incomprensible, condemnat i sense esperança ni futur, víctima de l’incapacitat de fruir-nos als tarragonins alguna satisfacció. Gairebé com si fos el nostre fill i no sabem donar-li una utilitat per tal de no sentir-lo plorar més, vaig aturar-me dient-li «mira que n’ets de seductor i com em costa de renunciar-hi». Ho puc dir perquè el conec de dins i fora, perquè vaig participar l’any 1974 en la seva reforma, encara en activitat i en dictadura. Entre d’altres canvis, curiosament a dalt de la façana li vam haver de posar la corona. Ara l’edifici està quedant abandonat. El terra repelat del seu voltant cria herbes bordes entre les pedres malaltejant-ho tot. Un rovellat ronyós s’ha instal·lat sota les esveltes portalades vidriades de ferro de manyà. I per arrodonir-ho, de l’abandó, amb nàusea vaig veure-hi una la cagarada a sobre del marbre de l’entrada, feta per una tòtila o bé fruit d’un gos gran. Comprenc que el lector, si mira de prop l’edifici al melic de la ciutat se’n farà creus de com ha arribat per aquest camí d’enfilall envelliment i brutícia.

L’ensopiment municipal al voltant d’un avantprojecte de reforma, majestuós, abellidor, però desqualificat per l’alt pressupost, em porta a recordar la meva proposta de regidor a l’oposició, d’un Centre D’art tan desitjat pel món artístic tarragoní, i que ara comportaria una adient reforma. Fa anys l’he imaginat amb l’entrada principal per la Rambla a l’espai de recepció i exposicions sota la zenital vidriera que ho inunda de colors. A la planta inferior on era la gran caixa forta, d’uns vuitanta metres quadrats, formada per gruixuts murs de formigó armat amb raïls de ferro, hi hauria la sala d’actes, capacitada per suportar sobrecàrregues màximes i amb sortida d’emergència al jardí. A la resta de dependències del seu voltant, amb ventilació exterior, hi cabrien diversos departaments, aules i arxius. Cametes ajudeu-me, perquè no em queda espai descriptiu, però sí dir que la lleugera reforma aconseguiria l’estat col·lectiu d’ànima artística, allunyada del luxós palau que precisava enfortir l’estructura i gairebé canviar la imatge de l’edifici per a un altra ús.