Anega

Visitant amics he passat uns dies a Tenerife. Estàvem a San Andrés, un antic poblet pesquer prop de Santa Cruz, ara un destí turístic perquè gaudeix de l’única platja de sorra groga d’aquesta part de l’illa. La sorra de la platja de «Las Teresitas» l’han portat del Sàhara, on és evident que en sobra. Just passada la platja comença l’ascens a l’imponent massís d’Anega, tot pedra volcànica i vegetació escassa de plantes, cactus i esbarzers. La serpentejant carretera t’enlaira en qüestió de minuts a uns cims de més de mil metres amb vistes espectaculars. Quasi al cap de munt sembla com si el servei de carreteres s’hagi compadit dels viatgers i construí un túnel per salvar el coll més alt de la serralada. Passat el túnel es contemplen les impressionants vistes de la costa nord. El que sembla una península al mapa, a les descripcions turístiques nomenen «una isla dentro de la isla» què, des de 2015 és Reserva Natural de la Biosfera. Des del mirador del Bailadero es veuen ambdós costats, nord i llevant de Tenerife des de més de 1200 metres d’altitud. La baixada a la costa nord és quasi vertical, una dura prova pels ciclistes ocasionals. Els 500.000 turistes que ocupen les illes durant tot l’any estan per tot arreu. Una bona part parelles de mitjana edat o més, equipats per trekking amb botes i bastons, que és la més popular de les activitats a Canàries.

Això és part del que exhibeixen les Illes Afortunades: paisatges enormes i impressionants. La capital, Santa Cruz, no té gaire atractiu. Inversions recents han obert al costat del port una enorme plaça d’Espanya, al costat d’una altra no tan grossa, d’Europa.

«Esto es Africa. Y es España. Europa es donde los guiris, ¿no?» La plaça està travessada per sota per uns túnels pel tràfic de vehicles de quasi un kilòmetre. La gent local evita aquest enorme espai llevat que sigui per skates o patinets. No es veuen més que grups de turistes dels enormes creuers amarrats al port que ho travessen ocasionalment.

Santa Cruz, com tantes d’altres ciutats ibèriques ha patit el desgavell urbanístic i edificacional de les dècades dels 60 i 70. Les petites i atractives cases d’una o dues plantes, graciosament decorades d’esgrafiats i finestrals, han estat substituïts per edificis d’una dotzena o més de pisos arbitràriament distribuïts que competeixen en lletjor amb alguns foscos edificis de govern de quan la dictadura.

Sí que gaudeixen d’un espectacular centre de les arts, el TEA, del que destaca una enorme biblioteca, notable per l’espai que conté taules per a seure quasi cinc-cents lectors. Per cert, tots els seients ocupats no per lectors, sinó jovent, cada un d’ells proveït d’un aparell electrònic, tauletes, portàtils, més el mòbil. Tots.

Hi ha un tramvia que circula pel centre de la ciutat que gaire bé ningú fa servir. Un altre, de construcció més antiga, comunica Santa Cruz amb La Laguna, segona ciutat de l’illa i antiga capital.

Quan viatges sempre queda un moment per comparar amb casa teva. No sé si la invasió turística és del meu desig. Hi ha dificultats per trobar on estan, on viuen, per on passegen els canaris. Només els veus servint taules o conduint furgonetes de repartiment com posseïts per algun esperit maligne de la velocitat. Veig el poc ús del tramvia, cosa esperable i també penso que construir un monumental i espectacular centre de les arts, perquè l’estupenda biblioteca l’ocupin estudiants fent els deures (o ves a saber què) als seus ordinadors personals, poc s’escau amb que els llibres descansen sobre les prestatgeries sense que ningú els miri. Convida a certes reflexions, sobre temes locals a Tarragona com tramvia, túnels, biblioteca, ocupació turística d’espais i més, pendents de configuració pel nostre futur. I animar als nostres polítics a viatjar una mica.