Intestia, cugucia, eixorquia, àrsia i remença

No sé què han fet els responsables de vigilar el compliment de les normes i dirimir les discrepàncies. Jutges i àrbitres de futbol passen per un període de desconfiança per part de la ciutadania en general i dels opinadors públics en particular. És difícil discernir si això té causes externes o és un problema de les actuacions dels protagonistes. És obvi què, quan hi ha discrepàncies i cal que una figura imparcial prengui les decisions, les decisions afavoriran una part i decebran una altra. Això genera sentiments contraposats per part dels que són objectes d’avaluació o judici.

Però el fenomen que venim observant és una gradual pèrdua de confiança en els criteris dels professionals de la justícia. Massa personalismes, massa ignorància, massa complexitat processal, prevaricació i interferències.

El del futbol sembla més banal i irrellevant. En principi és un joc i com tots els jocs l’aleatorietat, la fortuna, la sort o l’atzar són part integrant de la natura de la matèria. Avenços tecnològics com el VAR només amplien l’equip d’arbitres, però no es guanya en confiança. Un cop més tot depen del cristal amb el que es miri. La desconfiança afecta de una forma més extensa als organismes reguladors i organitzadors de l’esport: Federació i Lliga i un seguit d’interessos econòmics poderosos que corrompen la situació. Diners tot plegat.

El dels jutges és més greu. Un estament que no va ser remodelat, reformat i actualitzat al voltant de la transició democràtica, arrossega xacres funcionals fonamentals. És a dir dels seus fonaments. Per una banda, i després de més de quaranta anys els procediments per l’accés a la judicatura afavoreixen l’endogàmia i el corporativisme de difícil solució. Algunes parts de l’Estat, com és el cas de Catalunya, queden infrarepresentades en el col·lectiu. A més, només un de cada 10 jutges parla o entén la llengua que és pròpia i oficial al territori. La llengua i el seu transsumpte, la cultura, són determinants essencials de les relacions humanes, de la cosmovisió i dels compromisos socials. La manca del coneixement d’aquests integrants de la realitat social impossibilita una comprensió acurada de les discrepàncies, que no es poden trobar només en els textos legals o en els procediments processals.

A sobre d’això, els darrers temps han contemplat una barroera politització de l’administració de la justícia, començant per les irregularitats en la composició d’organismes com el Consell General del Poder Judicial, caducat fa més d’un lustre, tribunals de composició irregular com el Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut, el del judici dels membres del govern català durant el procés i la inacceptable i existència de l’Audiència Nacional franquista.

Mala peça al teler quan els que estan en el punt de mira de tothom no arriben a un estàndard d’excel·lència que conciti la confiança de la ciutadania.

Els aplaudiments espontanis els vespres de la passada epidèmia de Covid-19 als professionals sanitaris mai es veuran als jutges o als àrbitres de futbol. Per la seva desgràcia i la nostra incomoditat.

Però hi ha hagut temps pitjors. El titular només vol estimular la curiositat jurisprudencial del lector. Consulteu la Viquipèdia