S’hauria de dir Esplanada

Avui, després d’un seguit d’articles, seriosos uns i preocupants d’altres, us faré un missatge històric, planer, confortable i sense pretensions d’originalitat sobre una artèria de fecunditat tarragonina que manté, com sempre, una harmonia sublim: La rambla Nova, un passeig únic que les seves característiques la fan inigualable i forta, perquè en néixer va caldre l’enderroc de la muralla que tancava la ciutat i va ser la base primera per unir la part alta amb la resta i el barri marítim, donant lloc a l’espai que es convertiria amb el centre de la ciutat. Més important que un passeig, fou el naixement del canvi més emblemàtic de la ciutat. Encara més, a parer meu he de dir que en la seva vida la ciutat ha viscut dos grans canvis. El primer el va fer l’emperador August promovent la seva transformació urbanística i el segon, sens dubte el naixement de la Rambla. Un alcalde pot fer actes molt qualificats, però en Joaquim Fàbregas Caputo el 1854 el va fer d’una grandària per al futur: donà els simbòlics cops alliberadors al tràngol de la muralla amb el Picot de plata. Joaquim Fàbregas no fou un alcalde qualsevol, el 1811 durant el setge dels francesos defensà amb feresa la ciutat a cops de sabre. Fou ferit, presoner i el portaren a un camp de concentració francès. En alliberar-lo tornà a Tarragona i la Junta Revolucionària el nomenà alcalde.

Remenant a l’arxiu he volgut treure successos i situacions interessants de la Rambla, com que enguany és el centenni de la inauguració del Teatre Tarragona, no aquest, l’anterior. També fa cent anys de les dites que etzibaren els tarragonins Pin i Soler, autor de fites essencials de la literatura catalana i l’escriptor Domènec Guansé, dient que la Rambla no era una rambla i que s’hauria de dir Esplanada, com l’anomenava el poble. Aquell 1924 de camí cap a Barcelona s’aturà a Tarragona el rei Alfons XIII amb la seva esposa. No recordo perquè, però no foren pas oblidades la missa amb el Nunci del Papa i el Cardenal Vidal i Barraquer, i les desfilades militars corresponents. L’anterior visita del 1903 el sobirà deixà diners per als pobres i adjudicà 25 pessetes a tots els nens que el primer dia de l’any foren batejats amb el nom Alfons. Aquest cop potser es tornà escarransit?

La trajectòria em retorna a la Rambla 1884. Calia construir l’escala de la Baixada del Toro, però l’Ajuntament, com passa ara, supeditat per a quan hi hagués pressupost. Derrocada la roca monstruosa del fortí de Cervantes (Rambla Núm. 1). Així a poc a poc la Rambla començava a configurar-se. La primera casa es construí al cantó Unió. El 1889 fou erigit el monument a Roger de Llúria, de l’escultor Fèlix Ferrer de Móra d’Ebre. Símbol de la ciutat, penso que potser millor que l’estàtua mirés de cara al mar. L’any següent la professó de Setmana Santa va passar per la Rambla, davant del Gran Cafè de Tarragona inaugurat el 1879, un palau de miralls i pintures per als senyors benestants. Junt amb la plantació dels primers arbres (plataners) l’Ajuntament prohibí la venda ambulant de vi a la senyorial Rambla, sàvia decisió en contra de mercadets (que es contradiu quan es van autoritzar durant les obres del Mercat Central).

Estranya casualitat, trista per a la Rambla, que la fi del segle dinou li portà la defunció d’Emilio Castelar, l’autor de ‘Balcón del Mediterraneo’. I que farem? El nou any 1900 anomenar-la Rambla Castelar.