Aquí no, perquè no

Què tenen en comú, a Tarragona, un CAP i una residència de Gent Gran, un institut d’ensenyament mitjà a Tarragona 2, una escola amb vocació internacional a Solimar, un establiment religiós a l’entorn de Països Catalans a Sant Pere i Sant Pau, un centre penitenciari a l’entorn de Joan XXIII, i un alberg de jovent a l’antiga Ciutat Residencial?. Que tots van ser rebutjats per una part dels veïns propers. Un cas de manual de nimby, l’acrònim de Not in my back yard, no al meu patí de darrera; un concepte –i paraula també- incorporats a la nostra realitat.

Situacions molt diverses pel tipus d’instal·lació o pel context urbà, però sempre rebutjades adduint molèsties per als veïns, inseguretat, o devaluació de les propietats, i sovint totes a la vegada. Amanit, tot plegat, amb el retret de no escoltar els veïns, o ignorar la participació.

Ha estat així sempre? Hi ha massa percepcions subjectives per a poder donar una resposta taxativa, un sí o no que seria sempre injust per reduccionista. Però sí que hi hauria unes quantes reflexions a fer, que podem enunciar de manera sintètica:

1. El procés de definició d’un ús en un solar determinat comença al planejament. No cal exigir a la gent que estigui permanentment al corrent del que es preveu al POUM, però cal entendre que molt sovint qui pretén desenvolupar una determinada activitat en un lloc ho fa exercint un dret que està reconegut al pla. Negar l’exercici de drets, o pretendre que el governant els negui, és voler una il·legalitat. Això no vol dir que no es puguin discutir el com o més detalls, però ens hem de creure més el planejament, si volem que tingui els efectes endreçadors que té.

2. La participació és sempre positiva. Escoltar, parlar, adduir raons, aportar dades, negociar, és un exercici saludable que millora la mostra salut democràtica. Això és indiscutible. Però no confonguem participació amb dret a vet. Participar, negociar, vol dir el reconeixement de l’altre, i això en totes direccions. No confonguem el «no hi ha participació ni diàleg» amb «no s’ha fet el que jo volia».

3. La participació en nom d’un col·lectiu exigeix un mínim de representativitat, però de vegades el que hi ha és una representativitat tan mínima que no hi és. Atribuir-se el fet de parlar en nom de tot el barri o de tot el veïnat no dona la raó, i menys quan aquesta representació no hi és. Recordem aquelles consultes sense cap mena de garantia en què acabava votant un ínfim percentatge.

4. Els discursos de demonització de determinats equipaments o col·lectius solen ser exagerats, inexactes, i mostra de prejudicis, gairebé sempre de classe. Però, es clar, un discurs que digui «no volem això, perquè ara estem molt bé i no volem que ens molestin» no ven. La truculència no dona més raons.

5. La resposta al nimby no ha de ser la imposició mecànica manu militari, i cal tornar al que diu el punt 2. Però tampoc no pot ser la rendició incondicional, i l’acceptació tàcita dels prejudicis. Política vol dir pedagogia i, quan hi ha raons suficients –perquè pot ser que no hi siguin- cal utilitzar-les, explicar-les i raonar-les. Per tenir raó, cal carregar-se de raons (i sovint de paciència!) i no rendir-se a un temor poruc a perdre vots (que seria molt discutible, molt sovint). I després de la pedagogia, recordem que governar vol dir decidir.

6. En el mètode científic, la prova-error és una bona tècnica per aprendre i millorar. L’hauríem de tenir més en compte, i comprovar com el Cap i residència de gent gran de la Vall de l’Arrabassada funcionen bé, el temple dels mormons s’ha fet al carrer Doctor Mallafré 17, davant de l’hospital Joan XXIII i no ha passat res, que el Centre penitenciari obert porta un any funcionant sense cap incidència (per cert, adduir inseguretat ciutadà quan, a pocs metres –a l’altra banda de carrer, de fet- té la comandància de la Guàrdia Civil i la caserna de la Policia Local és bastant ridícul) o que l’escola anglesa està funcionant al Catllar, a la urbanització Llevant 2, amb la tanca sud limitant amb el terme municipal de Tarragona, amb tota normalitat. Fer cas a la realitat és molt aconsellable.

Opinió escrita per Robert Casadevall i Camps (Geògraf) i Josep M. Milà Rovira (Arquitecte).