Discutir dels problemes, però no parlar de solucions
No sé si és un vici assumit o la realitat ens porta a aquesta situació, discutir dels problemes sense abordar les solucions, s’ha convertit en una manera de fer a la que tothom s’apunta, ja sigui per impotència davant la manca de resposta, o perquè es sospita que els debats esmentats comporten beneficis, directes i indirectes, per als que són part de la situació que es comenta.
Repetidament podem veure, com sembla, que el realment emblemàtic és el problema en si mateix, més que la trobada d’alternatives en positiu. Segurament el fàcil és aprofundir en la gènesis de la situació negativa, buscant culpables, errors de tercers o indicis als que se’ls pot treure avantatges subjectives, ja sigui en el món de la confrontació política, com en el de l’economia o la pròpia societat, que assumeix el fet com un deure, on és més important trobar els culpables del mateix que no passar a aprofundir en les respostes per superar-ho.
Ens hem acostumat a un panorama televisiu on el realment vital és la situació fora de la realitat, com un discurs sinistre on es busca la raó del tema però poc com sortir del mateix.
En les darreres setmanes, i a títol d’exemple, hem pogut veure la mobilització del camp, dels pagesos, que han exposat al seu malestar davant d’una situació insostenible i on sembla que tot es queda en valorar la necessitat de trobar sortides, ara bé, s’ha perdut més temps en les justificacions del moment que en realment abordar, sense complexos, el que suposa el futur d’un sector que ha caigut en desgràcia en funció de decisions, aquí i a Europa, més preocupades en la seva estratègia particular que en buscar respostes adients per milers de ciutadans que es deixen de costat en funció de no sé quins interessos superiors. Què poc es parla de tancar els mercats comunitaris a productes de fora, o posar les traves que calguin a efectes d’apuntalar una realitat, aquí en greu perill d’extinció. Què fàcil seria buscar alternatives assumibles respecte a l’ús de determinats productes o, fins i tot, plantejar estratègies i estructurar-les cap a un sector vital per la nostra subsistència de futur, malgrat tot queda en petits compromisos i grans discursos de responsables que el que volen és passar temps perquè el tema surti de la primera pàgina informativa, És a dir canviar quelcom perquè tot segueixi igual, sense donar cap resolució que pugui suposar una mínima solució al problema. Ja sé que tot és complicat doncs són molts els conflictes d’interessos i el pes de la globalitat, que tot ho condiciona, però no crec que sigui vàlid seguir transitant per un camí on uns criden i altres són sords per més que els raonaments d’uns i altres requereixin un diàleg que no surt per enlloc.
Tornant a la reflexió de problemes sense solucions, no crec que aquesta sigui una línia que pugui gaudir de resultats a curt termini i que, en tot cas, ens col·loca en un model de convivència on les diferències són cada cop més insalvables i on sembla que tot queda reduït a moviments de força per uns i l’espera de que passi el temps per altres, en un exercici de cinisme absolut que el que es garanteix és un desencís generalitzat i l’arribada, més que tard d’un marc on els extremismes jugava un paper cabdal, amb greus riscos per una comunitat com l’Europea, cada cop més assenyalada per la seva pròpia incapacitat de resposta, malgrat l’estratègia de confusió dialèctica a la que tant ens tenen acostumats.